Regles que “maten”, reptes que inquieten

Ens retrobem després del lapse estiuenc, un període clarament distintiu en la nostra societat: Centres d’ensenyament, algunes empreses i força serveis tanquen temporalment les portes, els calendaris laborals plasmen les desitjades vacances i es percep un característic moviment en ciutats i poblacions: En unes el ritme s’aquieta, en altres s’intensifica. Els dies són llargs i qui més qui menys els omplim amb accions especials que solen coincidir sota un mateix lema, el d’”aprofitar per a fer allò que normalment no puc fer”... Viatjar, moure’s, contactar amb la natura, visitar a qui no es veu tant sovint com voldríem, dedicar temps a aficions, cercar activitats lúdiques o fins i tot gaudir del “no fer res” a propòsit.

També hi ha persones, però, que viuen rutines 24/7/365. Tot i que pot ser per diferents motius no hem d’ignorar que en moltes ocasions no es tracta d’una situació triada voluntàriament; en aquestes línies em refereixo a aquelles que, per necessitat de suport, “casa seva” és en un servei residencial o llar amb suport.., aquesta darrera cursiva entre cometes no és gratuïta: Haurien d’apropar-s’hi...

Duent a terme una activitat relacionada amb l’àmbit de la Sexualitat, recentment vaig tenir l’oportunitat de poder parlar amb un grup de persones usuàries de diferents serveis. Totes les experiències solen ser enriquidores, però en aquest cas ho va ser de manera especial pel fet que normalment els grups són més homogenis en quant a l’origen, vull dir que els participants solen provenir d’un mateix servei o entitat. Tanmateix allí tenia persones vivint situacions similars en llocs diferents. Persones que conviuen amb una atenció professional i uns protocols establerts en pro de facilitar l’organització i bon funcionament laboral i minimitzant qualsevol excepció que ho alteri.

“És que no podem tenir relacions” – És un tema que fins ara s’havia impedit, i cal plantejar-ho, donar temps a direccions i equips per a poder integrar-ho i cercar maneres viables...

“Si, si... però és que ni petons” – Aquí sovint hi ha un aspecte a tenir en compte, i és que s’està convivint amb més gent. Sovint és millor actuar en espais íntims, respectar els espais comuns...

“No ens entens! Petons enlloc, ni tampoc abraçades, ni agafar-se les mans, ni dur a terme cap mostra d’afecte que pugui delatar un desig de relació...” – Silenci, un llarg silenci per part meva. La indignació, la impotència, la llaga de la incomprensió es reobre.

De què serveix? Quin sentit té fer educació en la sexualitat, ajudar a persones amb discapacitat a prendre consciència auto responsable de la importància del seu cos, els seus sentits, les seves sensacions, la seva orientació i identitat sexual, el plaer i les relacions afectives si... Si les seves limitacions provenen més de l’entorn del què depenen que no d’elles mateixes?

Serveix per a sumar-se al treball de molta gent que lluita, hi ha qui des de fa molt temps, amb l’objectiu de denunciar i defensar un dret, donar veu, encoratjar i donar visibilitat a una part del col·lectiu de persones amb discapacitat que han esdevingut més dependents del necessari sota condicionaments que restringeixen les individualitats, les unicitats, l’oportunitat d’experimentar i aprendre, el desenvolupament com a persona.

Urgeix un canvi. És una qüestió de respecte, i aquest és ineludible per a qualsevol, però més encara si s’està vinculat professionalment a l’atenció a les persones. El “tota la vida s’ha fet així”, ja no val. Evitar situacions conflictives, ja no val. Cal no tancar els ulls i reconèixer que hi ha aspectes que requereixen una mirada diferent; deixar ja de posar objeccions i esforçar-se per trobar noves solucions o noves maneres de fer, lluny de regles i disposicions que exclouen la dimensió sexual.

Oh i tant que fa por! Tot el què s’allunya del què ens resulta conegut i surt fora del nostre control sol fer por. Fins que ens familiaritzem amb les noves pràctiques. Probablement serà llavors que mirarem enrere i ens adonarem de la gran diferència.