Pors familiars

06/11/2023
Maria del Mar Flórez

Cada persona és un mon, cada cas, cada família. Les respostes, les actuacions més adients s’han de trobar, s’han de descobrir; n’hi ha poques que es puguin donar de manera generalitzada!

«El meu reconeixement a totes les persones que estimen i tenen cura d’algú a la família amb esforç i dedicació, amb dubtes, amb pors, amb humilitat, amb sentit de l’humor, amb fortalesa, coneixedores de les pròpies limitacions i obertes a aprendre, amb constància, amb compromís, amb... Amb tantes i tan diferents qualitats que es posen en joc dia a dia.»

 

Cada persona és un mon, cada cas, cada família. Les respostes, les actuacions més adients s’han de trobar, s’han de descobrir; n’hi ha poques que es puguin donar de manera generalitzada! En aquesta ocasió, però, vull compartir amb vosaltres un extracte que penso que podria estar en boca de força familiars de persones amb discapacitat:

«(...) Em sento malament, tinc la impressió que se’ns jutja de manera constant, que se’ns culpa de no estar a l’alçada, de privar la persona de la que tenim cura de tenir la seva pròpia vida.

(...)

I en l’àmbit del dret a la sexualitat de les persones, encara més. Jo no vaig tenir una educació al respecte, el poc que sé ho vaig aprendre vivint, sobre la marxa gràcies a errors i encerts i encara no tinc la seguretat d’haver après bé. Sexualitat era sexe, i sexe eren relacions sexuals en parella. Ai de tu si jugaves sense seguir les regles o pretenies desafiar-les! Però tot i així, cadascú podia procurar tenir les seves oportunitats, prendre un paper més o menys actiu, provocar situacions, decidir una mica fins a quin punt arriscar en la cerca o tria d’una persona i experimentar el què fos: Un amor, una «història» puntual. Nosaltres «sortíem» amb algú, i anava bé o malament, i així anar fent.

Però com ho he de plantejar a algú que sé que no tindrà aquestes mateixes oportunitats? No és cruel educar en un dret que sé que farà patir ja des del tret de sortida? Fins i tot en la masturbació: Com abordar-ho si sé que li caldrà ajuda?

Em sembla que serà com amplificar la seva discapacitat: «Mira, un obstacle més que tens, una limitació més!» I tant em dol que crec que encara que la ignorància no propiciï la felicitat, si més no, sí pot evitar més frustració, impotència, patiment.

(...)

Fins fa quatre dies ningú en parlava d’això. Ens hem fet un bon tip de visites especialitzades i mai ens ho han posat sobre la taula. Ni informació, ni orientació, ni ajudes, ni opcions ni recursos. Potser és molt fàcil parlar de drets i necessitats, no?

(...)

Tampoc és tan prioritari... Em creus si et dic que fins i tot la meva, de sexualitat, s’ha vist afectada? Ja no hi cap, han canviat les prioritats, les circumstàncies.»

***

Que ens falta educació sobre la Sexualitat, en un sentit més ampli lluny d’un concepte típic, cert.

Que les condicions no son les mateixes, per a ningú, cert.

Que s’han de demanar, generar i incloure més acompanyament i suport al respecte, cert.

Totes, totes les persones som éssers sexuats des del naixement fins la mort, i que «La sexualitat és un aspecte central de l’ésser humà, present al llarg de la seva vida, que pot incloure tota una sèrie de dimensions diferents encara que no totes elles s’experimentin o s’expressin sempre (OMS, 2006A).», també ben cert.

El que pot no ser tan cert és que la ignorància per omissió protegeixi de gaire res. Parlar, naturalitzar, plantejar, conèixer..., és el què ens permet posar nom i ajudar a prendre consciència. Tot allò que es pretén amagar sota un vel acaba creant més fantasmes que les coses vistes tal com són, amb transparència.

Quan rellegeixo les paraules «Em sento malament, tinc la impressió que se’ns jutja de manera constant, que se’ns culpa de no estar a l’alçada, de privar la persona de la que tenim cura de tenir la seva pròpia vida.», confirmo que quan es parla del paper de familiars respecte la cura de persones amb necessitat de suport i/o dependents en algunes ocasions es fan afirmacions de manera molt lleugera. Penso que sempre cal fer un exercici d’empatia, d’intentar «posar-se realment al lloc de...» i, molt probablement, en més d’una ocasió ens haurem d’empassar judicis que poden haver estat massa gratuïts.