Orgasmes

«Cap d’ells és motiu d’èxit o de fracàs, cap d’ells és millor o pitjor, son el què son i com son, i allò que importa és com estan vinculats al nostre plaer»

No ens enganyem... Si surt en conversa la Sexualitat, tothom interpreta «sexe», i aquest com a relacions coitals que només s’entendran com a exitoses si culminen amb l’orgasme. Com una fita, un resultat, un objectiu a satisfer, la meta, allò que puntuarà de manera única i exclusiva l’experiència convertint-la en bona o mediocre. De debò ho creiem així?

Sense menystenir-lo (o menystenir-los, que a voltes no és un únic!), no deixa de ser una reacció fisiològica que compensa un estat de tensió: El nostre cervell ordena una descàrrega per tal de restablir l’equilibri. Això sí, per a una majoria de persones plaent, però tampoc per a totes. No existeix el prototipus de com ha de ser. Tots tenim cossos diferents, percepcions diferents, també vivim  estats personals i moments diferents; mai és el mateix i no té perquè assemblar-se al model que s’extreu de la pornografia, ni de les converses en les que «no seré jo qui quedi malament», ni del que ens mostren a les pel·lícules romàntiques i passionals... La veritat és que, com el dolor, és de mal mesurar i de mal descriure, oi?

A mi m’agrada comparar-lo amb els focs artificials. Acabem de passar el solstici d’estiu i ja fa dies que les Festes Majors dels nostres pobles es van encadenant, o sigui que pot ser un exemple força oportú. En veiem de tot tipus i de tots colors, i cap persona els experimenta igual. Podem dir que els millors son els dels darrers dos minuts, quan s’intensifiquen i es crema la bateria final? No, no ho podem dir, seria generalitzar. Doncs això és el què es fa amb el tipus d’orgasme «tòpic».

N’existeixen de molts més tipus, i tots tenen el seu efecte particular: Hi ha la traca sonora que ens fa tremolar el pit, la cascada a peu del sòl, els coets que pugen solitaris i dibuixen palmeres monocolors, els que pugen xiulant i desordenats per a espetegar a tort i a dret o els que cauen en un relatiu silenci encenent-se com cuques de llum. En podria descriure tants i tan diversos! Doncs el mateix amb els orgasmes! N’hi ha de curts, de llargs, de continuats, de múltiples, de «silenciosos», d’explosius... i n’hi ha que «ai, ai, ai... casun-l’olla-s’ha-escapat», com els petards quan fan llufa. Cap d’ells és motiu d’èxit o de fracàs, cap d’ells és millor o pitjor, son el què son i com son, i allò que importa és com estan vinculats al nostre plaer. Com amb els focs artificials, hi haurà el seguidor incondicional, el que se’ls pot perdre perquè té una altra prioritat, qui necessiti viure’ls a primera fila, veient-los caure sobre el seu cap i ensumant l’olor de la pólvora per a gaudir-los i a qui això li comporti malestar, preferint veure’ls de lluny, tranquil·lament i a segur. Més intensitat no implica més plaer per defecte, encara que ens ho venguin així.

No «comprem» de manera indiscriminada... Pensem com som i què ens agrada, valorem els nostres cossos i les nostres reaccions, les nostres pròpies sensacions!

I intentem no oblidar dues coses: La primera és que si sempre encenc trons, sempre viuré trons i difícilment veuré guspirejar colors. Jugar, explorar, variar, canviar maneres porta a sentir diferent!

I la segona: Els Focs poden ser part d’una vetllada, però no tenen perquè convertir-se en la part indispensable per a que aquesta sigui gratificant. Hi haurà hagut somriures, comentaris, ganes, potser ball, potser un brindis, abraçades, expectació i una munió d’accions i gestos que, per si sols, ja son font de plaer omplint i aportant tanta o més satisfacció!