- Inici>
- Atenció a la persona>
- Atenció a la Sexualitat>
- Parlem de sexualitat!>
- Els altres No
Els altres No
Ara bé, també hi ha altres «no», molt més quotidians, que no tenim tant en compte. Per això insisteixo sempre!
- Que «No és no» ja ens ho has dit moltes vegades, no cal que ho repeteixis!
Jo ho segueixo repetint, i no em cansaré de fer-ho.
Sabem que s’ha convertit en un lema contra les agressions i violència sexual. No vull limitar-me a dir violència sexista precisament per a no excloure persones d’altres col·lectius diferent del femení, com aquelles que per tenir una discapacitat han estat, i són, víctimes d’accions molt greus que sovint queden impunes.
Una part de la nostra societat lluita per a donar llum, aprendre en respecte, créixer en valors, en drets, en canvis necessaris, i una altra expressa el costat més fosc. Que no ens sorprengui, sempre ha estat així. La diferència rau en què actualment rebem informació del què passa arreu i, ja n’era hora: Es parla el què fa uns anys se silenciava.
Em preocupa molt; tant com crec que ha de preocupar a qualsevol ésser que es preui de ser humà.
Ara bé, també hi ha altres «no», molt més quotidians, que no tenim tant en compte. Per això insisteixo sempre! Tots els que no són un sí:
Quan admeto fer pràctiques sexuals que em desagraden, però sembla que tothom les fa i no vull que em titllin de diferent. Sovint és difícil desafiar el model que se’ns ha transmès.
Quan accepto fer-ne tot i no tenir-ne ganes per a no decebre la meva parella, per a evitar una discussió, una situació incòmoda. Sovint confonem estimar amb no estimar-nos.
Quan penso que és millor aprofitar una oportunitat, tot i que no em complagui o sigui de risc, perquè crec que no mereixo una experiència millor o que no trobaré a qui agradar. Les «ganes de» i la «manca de» poden resultar molt pertorbadores.
Quan sospeso les conseqüències d’enfrontar-me a una situació de poder, quan no tinc temps de reaccionar i prefereixo que passi i deixar-ho estar, quan dono per descomptat, quan li trec importància, quan tinc por que em jutgin tant per la meva acció com per la meva inacció.
Quan em costa dir el què vull i el què no vull, quan potser és perquè ni ho sé...
Saber-ho, explorar, descobrir-ho, és responsabilitat nostra. Comunicar-ho, demanar, defensar-ho, sense oblidar obrir-se a escoltar l’altra persona, també. En algunes ocasions cercarem consens (ho diferencio de consentiment) i en d’altres caldrà posar límits per a protegir les nostres necessitats personals.
Pot fer basarda perquè no sempre hem estat educats per a saber dir «no», i són molts els prejudicis que se’ns activen al respecte. Sembla més fàcil complaure, però no sempre esdevé gratificant.
És per això que no vull deixar de posar el «no és no» damunt la taula, tantes vegades com calgui, per a aprendre a distingir-lo en situacions en què el menystenim perquè no ens semblen extraordinàriament significatives. No ho son?
Saber què no volem ens acosta a saber què és el que sí; ens ajuda a anar dibuixant la nostra sexualitat, a prendre consciència del que ens agrada, el que ens resulta plaent i desitgem viure de manera segura i voluntària.
He citat la voluntat. Això em recorda que tenim molta feina a fer quan algunes persones, que depenen d’altri en el seu dia a dia, desitgen viure aspectes, dimensions personals, que no estan relacionats amb la supervivència bàsica i el seu «sí» topa amb un «no, no, no!» inhibidor...
...Però aquest ja serà tema de reflexió un altre dia!