Dones

Les persones amb discapacitat encara ocupen posicions amb desavantatge pel que fa a tenir garantits els drets sexuals. Esdevé lenta i feixuga la lluita per la desestigmatització d’un col·lectiu senyalat constantment per prejudicis i tòpics capacitistes, que malda per ser, en igualtat, lluny de indicacions i recomanacions restrictives.

S’aclama la diferència quan és voluntària, d’acord amb tendències d’avantguarda o fins i tot només per arribar a ratllar l’excentricitat. Quan s’abandera la modernitat, el futurisme, amb la protesta radical contra velles formes o amb l’agosarada proposta d’alternatives rupturistes amb el que està establert, és una diferència que enlluerna i sorprèn, que ens captiva o provoca rebuig però que, habitualment, no sol incomodar, no porta al proteccionisme ni s’actua vers ella amb propostes compensatòries. No sé si ho trobo curiós o si ho trobo trist... la societat sol ser espectadora de manta manifestacions de col·lectius defensant els seus trets distintius sense una necessitat urgent d’actuar i, en canvi, no es dubta a intervenir, a interposar-se, a jutjar i atorgar pautes o privar de permisos lícits a moltes persones amb discapacitat, sigui aquesta del tipus que sigui.

I si aquestes persones, a més a més, són dones, l’ofec creix. Al pes dels estereotips s’afegeixen els prejudicis culturals, els cànons estètics, les exigències d’una bona imatge i projecció social, els índex d’eficiència i productivitat, el coeficient intel·lectual i un llarg etcètera d’exigències gratuïtes per tal de complir amb un imaginari que vol descriure uns valors com a únics i realment vertaders.

Tocades i enfonsades abans que puguin badar boca, abans que puguin expressar res. Devaluades automàticament i per descart.

Avui es parla molt de la dona, però no ens equivoquem: és de totes les dones que s’ha de parlar!

No tenim una cultura que s’enriqueixi amb la diversitat. Hi ha qui es veu obligat a aprendre a emmudir la veu i a difuminar aquell cos que no s'emmotlla a uns patrons per por a l’escarment. No tenim una cultura que ensenyi a formar-se un autoconcepte just i una autoestima sana, que canviï l’acceptació de l’altre pel respecte, que deixi d’opinar per a permetre descobrir... No, malauradament no la tenim, ni la tindrem fins que comencem a voler-la de debò.

En aquestes línies les meves paraules tenen gènere, son en femení. Potser perquè, tant com parlo de la importància de la sexualitat i la seva dimensió que ens completa com a éssers humans, se’m fa molt gran l’evidència d’aquesta situació malsana a què es veuen abocades moltes dones amb algun tipus de discapacitat; no només en detriment de les seves relacions, a les quals sovint ja no es dona cabuda, sinó també de la seva sensualitat, el seu erotisme, el seu poder expressar íntegrament una identitat pròpia i sexual sense por.

Pot ser una tasca difícil assumir aquest dret a recuperar el que, per naturalesa, és inherent a la persona. Quan parlem de dones, les creences limitadores, sovint imposades i rarament conscients perquè ja s’han adoptat com a admissibles, esdevenen el major obstacle. Ens convé treure’ns les benes dels ulls i saber mirar de manera diferent, reconèixer uns criteris diferents, estimar-nos els cossos precisament perquè són diferents, i perquè són nostres.

Potser la inexperiència ens portarà progressos minsos, però sumant accions valentes i valuoses podrem arribar a parlar de totes les dones!

-

Quan surti aquest article ja s’haurà dut a terme la presentació, a Girona, de l’exposició fotogràfica “Dones Diverses”, un bonic projecte del programa “Dona, alça el vol!” d’ECOM que ens convida a la reflexió vers les desigualtats que pateixen les dones amb discapacitat. La trobareu, fins el 15 de maig, al Centre Cívic Barri Vell-Mercadal.